Multitud: obra, filosofia i una mirada des de dins

Home  |  Textos   |  Prensa   |  Multitud   |  Multitud: obra, filosofia i una mirada des de dins

Multitud: obra, filosofia i una mirada des de dins

Més de setanta persones immòbils. Cent quaranta ulls mirant l’infinit, cossos sentint i habitant el seu espai. Una imatge impactant per insòlita: és laMultitud deixant-se observar. En aquest món sembla que ja no hi hagi temps per la contemplació, i encara menys per deixar-se contemplar, però així és l’inici del muntatge creat per Tamara Cubas, que es representa aquest cap de setmana a la Sala Oval del MNAC, en el marc del Sâlmon Festival delMercat de les Flors de Barcelona.
Multitud | Foto: Magui Pichinini

Multitud | Foto: Magui Pichinini

Érem unes vuitanta persones el primer dia d’assaig. Tamara Cubas, amb la seva mirada penetrant, ens explicava la filosofia del projecte. La majoria ja havíem llegit la descripció de l’espectacle a la convocatòria publicada pel Mercat de les flors, ens hi havíem interessat i suposo que també havíem fet veure que l’enteníem. Però darrera aquesta peça s’hi amaga una profunda reflexió filosòfica: on queda allò col·lectiu? En un món en què no hi ha un comú i ningú sap cap a on anem, de quina altra manera ens podem relacionar? I per damunt de tot: quin lloc ocupa la ‘multitud’ en l’esfera pública contemporània?

En pocs minuts, Tamara Cubas ens exposa les idees que giren entorn a l’obra. Com a concepte, la ‘multitud’ és complexa. A diferència de la ‘massa’, homogènia i fàcilment identificable amb una unitat, i de la ‘muchedumbre’, que per més que inclogui la diversitat està desorganitzada i no és capaç d’aconseguir un propòsit comú perquè ni s’ho planteja, la ‘multitud’ té la seva força en la multiplicitat i en la capacitat organitzativa i resolutiva. La ‘multitud’ té un objectiu i, per sobre de tot, s’alimenta dels desitjos i impulsos dels qui la conformen. Nosaltres, ara i aquí, som una representació física d’això mateix. No ens coneixem ni fa falta, ens diu, però caminarem junts i ens donarem suport fins aconseguir el nostre propòsit. Aquesta és la filosofia, així és Multitud.

 

Quadern d’assaig: 1. La mirada. Mirar fixament els ulls d’algú és un exercici complicat. Pot arribar a ser MOLT incòmode. La mirada recíproca i intensa dels ulls d’un altre és capaç de despullar-te en pocs segons i ruboritzar-te sense llançar-te cap floreta. Quan aquesta mirada no només es creua sinó que es manté durant cinc, deu, quinze minuts, deixa de ser incòmode i passa a ser magnètica. I fatigant. Rodegen el meu cos altres mirades recíproques que es mouen, xoquen, cauen, s’aixequen, ballen. La visió perifèrica em permet mirar fixament la meva parella sense deixar de percebre tot el que passa al meu voltant: la noia dels cabells curts i arrissats s’aproxima per l’esquerra; un noi molt alt corre ràpid cap a mi; m’aparto, però compte!, la noia dels pantalons liles ve d’esquenes i no em veurà; al davant tinc unes escales que he de pujar sense mirar; i si caic? Una parella travessa pel mig el fil invisible que ens uneix a mi i a la meva, però no el trenca sinó que el reforça: ens tornem a buscar i, contentes, ens adonem que no ens hem perdut mai.

Multitud no neix del no-res sinó que forma part d’una cadena de pensament. Com un pintor que decideix canviar radicalment d’escala i pintar un quadre de grans dimensions, Tamara Cubas va sentir la necessitat de treballar amb un grup molt nombrós que li permetés experimentar amb els conceptes que tenia en ment. Portava molts anys reflexionant sobre allò individual i allò col·lectiu, on queda la frontera entre allò públic i allò privat, en treballs com Actos de Amor Perdidos (Montevideo, 2010), entre d’altres. L’interès per aquestes qüestions sorgeix de la necessitat, sovint dolorosa, d’abordar el seu passat, la memòria familiar i pensar-se a ella mateixa. Va néixer a l’Uruguai el 1972, un any abans que l’exèrcit prengués el poder i comencés una dictadura militar que duraria onze anys. Ella i la seva família van exiliar-se a Cuba, on va criar-se i estudiar en un moment en què el govern de Fidel Castro virava cap al caràcter socialista de la Revolució Cubana i en què el jovent, o era comunista, o no era. La democràcia a l’Uruguai va ser restaurada el 1984 i la Tamara i la seva família van poder tornar al seu país natal. Entremig, familiars presos, familiars desapareguts.

Després de llicenciar-se en Arts Plàstiques i Visuals a l’Instituto Escuela Nacional de Bellas Artes, va fer un Màster en Art i Tecnologia a l’Escola d’Arts d’Utrecht i, altra vegada a Montevideo, va formar-se en dansa contemporània. El seu currículum és una successió de les paraules autora, directora, professora, altra vegada autora, assessora, jurat, un altre volta directora, coordinadora… Diverses institucions, diferents països. I al cap, sempre aquestes qüestions: com ens relacionem amb un passat dramàtic? Com ens relacionem amb el poder? On queda allò comú? Reconeix amb nostàlgia que té la necessitat vital d’allò col·lectiu. No considera que les seves obres es puguin catalogar com a art polític, però sí que les seves pràctiques es mouen en aquest terreny. És trist com molt sovint es confon la política amb els partits polítics, alimentant allò de “a mi, la política no m’interessa”. La política és la gestió de l’ara i aquí. Pa’ dónde vamos, y cómo lo hacemos. 

 

Quadern d’assaig: 2. El descontrol. Som part d’un huracà que ens arrossega cap al seu ull. El moviment centrípet ens desestabilitza, sortim dels nostres eixos, som ebris en caiguda lliure. L’enorme força i l’adrenalina generada acaba amb la convergència en un U. Sembla l’esvaïment de la multitud, però només ha estat un lapse. Ens encomanem el riure a partir del col·lapse generat, ens elevem en forma de riallada conjunta i seguim el nostre curs sense curs. És el control del descontrol.

 

Multitud |Foto: Magui Pichinini

Multitud | Foto: Magui Pichinini

Cubas va iniciar el projecte a Ciutat de Mèxic el 2011 gràcies al premi Iberescena, però va posar en pràctica la idea de multitud amb… vint persones. No n’hi havia prou. Per això va repetir el procés i va seguir investigant a Montevideo, on va reunir més de 60 persones. La Multitud es va representar en diferents espais públics de la ciutat. Espais oberts, urbans, on la realitat s’imposava de tal manera que, fins i tot, entraven a escena personatges inesperats: un grup de nens, en veure que aquella gent que feia unes coses tan rares, de cop i volta es treia la roba –i les tenis!, que és com anomenen allà les vambes- van infiltrar-s’hi per apropiar-se d’allò que ells somiaven tenir. La multitud no va immutar-se, concentrada com estava, i el públic va ser còmplice d’aquell robatori entranyable.

Després de recórrer mitja Amèrica llatina, sempre acompanyada de la gent del col·lectiu Perro Rabioso, del qual n’és co-directora, aquest any Multitud ha creuat l’Atlàntic per primer cop. És conscient que l’obra té un rerefons polític concret i, per tant, no és ella qui busca una ciutat sinó que són els festivals els que s’hi interessen. Li pregunto què ha suposat moure a Europa un projecte creat a la calidesa de l’Amèrica llatina. De moment només ha trepitjat Itàlia i Espanya, que no són precisament països freds. Nous cossos, noves sensibilitats. Però si una ve de treballar amb ballarins brasilers –todo pasión- és difícil no comparar.

 

Quadern d’assaig: 3. El tacte. No el conec de res però confio en la seva espatlla dreta. Camino rere seu, sentint la calor del seu cos i el ritme de les seves passes, que les meves atropellen. Al meu voltant passen ombres, algunes ràpides i d’altres més lentes. N’hi ha que es materialitzen en cossos que em toquen i m’espanto. Però confio en la seva espatlla dreta. Tenir els ulls tancats en tensió cinc, deu, quinze minuts, també és fatigant. L’objectiu és relaxar-se i destensar la mirada: confiar a cegues. El noi canvia la velocitat o la direcció en funció, a vegades, dels seus desitjos, i la resta de vegades, de la trajectòria dels altres seguidors d’espatlles. Ell corre i el cor se m’accelera; després frena i ja respiro. Crec que vol que pugi un graó, un graó molt alt. Però confio en la seva espatlla i aixeco una cama: ja sóc dalt. 

Multitud no té un guió definit. Corre pel Facebook del projecte un document anomenat ‘Partituras’, redactat per un grup de persones que va formar part, en algun moment i en algun lloc, d’una Multitud. Aquestes partitures són les mateixes per cada muntatge, per cada país on va, però permeten que cada grup se les faci seves, les doti de sentit, se’n faci responsable de forma individual i col·lectiva, i pugui dur a terme una obra definida en el què però no en el com. La Multitud és el com, i el com, som nosaltres. Això comporta el risc, l’accident. El filòsof i semiòleg napolità Virno fa servir el concepte ‘miedoseguridad’ per dir que, filosòfica i sociològicament, la ‘multitud’ conté en si mateixa el perill i la salvació, el conflicte i el consentiment. Ningú es pot acomodar ni deixar d’estar present perquè, malgrat que nosaltres decidim, ningú ens empara.

 

Quadern d’assaig: 4. La gravetat. El moment d’estar de peu és tan important com el de caure. Habita el moment, buidar-se per dins, sentir-se vulnerable; relaxar la mirada però mantenir-la viva. Sostengamos ese estar.Els peus, “aquellos trotones brutos eran un recordatorio permanente de la animalidad, del estatus irredento, no angélico del ser humano. Y asimismo llevaban a cabo la tarea menestral de conectar al ser humano con el suelo firme”, escriu Martin Amis a La viuda embarazada. La relació dels peus amb el terra és vital per sentir la gravetat. Davant, un horitzó imaginari. Al voltant, setanta persones desconegudes; la meitat al terra i l’altra dretes, com jo. I en aquest instant de silenci, moro. Primer em moro pel cap: el moviment comença amb la mirada cap al cel; el front s’inclina cap amunt i el segueix tot el crani; després cau tot el meu cos, com una planxa rígida però relaxada. La gravetat m’atrau cap al buit. Però acull el meu cos un llit que és un altre cos, suau, sense nom i, de moment, sense cara. Morir d’aquesta manera requereix, més que fe, un esforç mental.

Quan li pregunto a la Tamara en quin moment del procés va començar a llegirGramática de la multitud. Para un análisis de las formas de vida contemporáneas (2003), de Paolo Virno, em diu que sempre procura no avançar en un camp teòric abans de començar la pràctica per evitar que les escenes –o unitats d’acció, en el llenguatge de Multitud– siguin una mera representació d’una idea teòrica. Però les unitats d’acció de l’obra estan inspirades en el pensament d’aquest filòsof marxista. Alguna cosa té l’escriptura de Virno que la va afectar: les seves paraules van ressonar dins seu i van despertar els seus conflictes interns.

Virno contraposa el concepte de ‘multitud’ al concepte de ‘poble’. Això no és gens nou, tot i que sigui nou per nosaltres. Al segle XVII, aquests dos conceptes van ser al centre de grans qüestions, no només teòrico-filosòfiques, sinó també, i sobretot, polítiques. És l’època de la fundació dels Estats centrals moderns i de grans guerres religioses. També, segons Virno, és l’època a partir de la qual es defineixen les categories socials de la modernitat. I en aquest debat ‘poble-multitud’, trobem els filòsofs Baruch Spinoza i Thomas Hobbes. Molt resumidament: Spinoza pensava que el concepte ‘multitud’ o ‘els molts’ entranya una pluralitat que mai desapareix quan aquesta es troba a l’espai públic, i que és la base de la llibertat dels ciutadans; Hobbes, sense negar la importància i la força de la ‘multitud’, carregava contra ella per perillosa, per subversiva: ‘els molts’ tenen el potencial per trencar amb el poder de l’Estat.

El debat sembla prou interessant. Per ara, després d’hores i hores d’assaig, laMultitud ja està preparada. I ben desperta.

http://www.nuvol.com/noticies/multitud-obra-filosofia-i-una-mirada-des-de-dins/
PREV

TAMARA CUBAS X FÁBIO VENTURINI = A MULTIDÃO

WRITTEN BY:

LEAVE A COMMENT